La nostra entrevista a JORDI BIANCIOTTO

·         Què creus que significa cantar avui en català?

Per a la majoria d’artistes de la nova escena pop, significa el mateix que per un francès cantar en francès, o per un suec cantar en suec: és una expressió de normalitat. En el rock català dels anys 90, cantar en català era, a més, una manifestació de compromís amb una llengua i un país, però aquesta connotació explícita crec que ha perdut força pes actualment.

·         A què creus que és degut aquest èxit brutal de música en català dels darrers anys?

A que ha sorgit una generació de públic que ha crescut amb referents culturals en català i que ha volgut fer servir també aquesta llengua en el camp musical sense prejudicis ni connotacions. És una generació amb molts més referents i cultura musical que la dels 90, i per això el que fa, en línies generals, és més ric i interessant.

·         Per què ha sorgit ara, aquest èxit, i no fa 10 anys quan també els grups que cantaven en català eren força presents?

Fa 10 anys, el pop en català era en un moment d’impasse: els grans del rock dels 90 (Sopa, Sau, Lax’n’Busto; Els Pets en són l’excepció) estaven en descomposició o decadència, i la nova generació tot just començava a ser un embrió. Antònia Font començaven a tenir ressò, però Mishima encara cantaven en anglès. El pop independent tenia prejudicis amb el català: el relacionava amb el rock dels 90, amb un imaginari que no era el seu. Va haver de passar un temps fins que aquesta nova generació es va sentir alliberada per poder fer pop en català sense que se la relacionés amb Sopa de Cabra o Lax’n’Busto.

·         Per què grups com Manel o Els Amics de les Arts estan tenint tant ressò fora de Catalunya?

Aquesta és una percepció errònia, producte d’una confusió o d’un tractament informatiu interessat. Pel que fa al mercat espanyol, aquests grups tenen una projecció molt reduïda. El famós número 1 en vendes de Manel a tot l’estat, l’any passat, es va alimentar, en la seva major part, de còpies venudes a Catalunya, i quan el grup ha actuat a Madrid ho ha fet a un teatre amb 400 localitats (ocupades per catalans que viuen a Madrid o per un reduït nombre d’aficionats a la música que no tenen prejudicis lingüístics). I fora de l’estat espanyol, les incursions d’aquests grups són molt ocasionals i de petit format.

·         Com classificaries aquest nou estil?

No hi ha un “nou estil”, sinó una nova escena. Antònia Font no té res a veure musicalment amb Mishima, ni Manel amb Mazoni, ni El Petit de Cal Eril amb Joan Colomo...

·         Consideres que els mitjans de comunicació presten més atenció i s’involucren més que abans en temes musicals, sobretot en la música en català? Per què?

Sí, molt clarament. Els mitjans tenen una tendència natural a descobrir i construir fenòmens, i ara hi ha un clima social favorable a la música en català. Espero que aquesta atenció cap a la nova escena no sigui temporal, pròpia d’una moda, sinó que comporti un canvi de xip definitiu pel que fa al seguiment de la nostra escena musical.

·         Creus que existeix l’efecte domino? És a dir que a mesura que es creen nous grups de música en català n’apareixen de nous?

Sí, segurament. A partir del moment en que s’ha demostrat que es podien fer noves propostes musicals en català sense les connotacions d’altres èpoques, això s’ha anat contagiant. I si, a més, es veu que és possible triomfar comercialment en català, l’efecte encara és més fort.

·         Quin és el grup que ha trepitjat més fort? És el mateix que ha trencat el gel en aquest nou estil i en llengua catalana?

Antònia Font, sobretot amb el tercer disc, ‘Alegria’, ha sigut determinant en tot això: un estil propi molt imaginatiu, desacomplexament lingüístic total i capacitat per arribar a un públic ampli. Hi ha altres artistes importants, però: Refree també hi va influir, i jo afegiria també gent que porta més anys però que va jugar un paper en la transició i en la modificació del canon dominant de la cançó i el pop en català: parlo d’Adrià Puntí, Quimi Portet, Roger Mas o Els Pets.

·         Quin és el motiu que justifica l’aparició de tants nous grups que classifiquem dins el mateix estil?

És que crec que és un error dir que tots formen part d’un mateix estil, perquè no és així. Ara hi ha un allau de propostes, i hi ha una tendència a col·locar-les totes al mateix sac. I no pot ser, perquè no és el mateix Mishima que Els Catarres. Ni practiquen el mateix gènere musical, ni tenen la mateixa ambició artística. Ara es parla molt del folk-pop costumista i quotidià, però hi ha molts artistes que fan coses que no hi tenen res a veure: electrònica com Guillamino, rock’n’roll de garatge com Els Surfing Sirles, cançó experimental com Maria Coma, etcètera, etcètera.

·         Per què Mishima va començar a cantar en anglès i més tard va decidir cantar en català? A què es deu aquest canvi substancial?

Els ho haurieu de preguntar a ells, però diria que els seus referents eren sobretot anglosaxons, que s’identificaven amb la llengua anglesa, i que el català els sonava lligat a propostes que estèticament trobaven llunyanes, en particular el rock dels 90.

·         Com veus la indústria musical catalana en el futur?

Aquest ja és un altre assumpte, i no tinc la bola de vidre. La indústria musical, no la catalana sinó la de tot el món, viu un profund procés de transformació i no sabem com acabarà aquesta història. Sabem que està deixant de ser indústria discogràfica per ser indústria musical (concerts, drets editorials, merchandising), però ignorem quin serà el destí final de la música enregistrada i si donarà lloc a un model de negoci a través del qual els músics, compositors, estudis de gravació, etcètera, puguin guanyar-se la vida. Ho veurem en els pròxims anys.

Laia Vila 16/02/2012